Les llengües de França i la reforma de la Constitució
François 1r va emetre l’ordenança de Villers-Cotterêts l’agost de 1539 imposant la «llengua materna dels francoys». Aquesta ordenança és el text normatiu més antic encara vigent a França, els seus articles no han estat mai derogats!
La interpretació segons la qual la “llengua Francoys” és exclusivament francesa és qüestionada pels historiadors i els dialectes locals i molt pocs en francès.
La Revolució Francesa també va ser responsable de la decadència de les llengües: el decret de 2 Termidor Any II (20 de juliol de 1794) va imposar el francès com a única llengua de tota l’administració.
Per imposar la unitat lingüística, podríem preveure qualsevol cosa durant l’època revolucionària, fins i tot la deportació massiva de poblacions senceres, però podríem haver pensat que França al segle XXI podria tenir una altra política. De moment res no es mou i fins i tot assistim a un enduriment d’una política nacionalista francòfona.
Malgrat aquests nombrosos textos internacionals respectats oficialment per França, el Consell Constitucional i el Consell d’Estat*, amb la seva interpretació restrictiva, prohibeixen qualsevol possibilitat de desenvolupament i fins i tot de supervivència de les nostres anomenades llengües regionals.
Si bé qualsevol estat que vulgui integrar la Unió Europea ha de reconèixer els drets de les seves minories (és el cas d’Eslovàquia, que va modificar la seva constitució reconeixent els drets dels eslovacs de parla hongaresa per poder reclamar una futura integració) l’article 2 de la La Constitució, en “impedir” qualsevol reconeixement de la diversitat lingüística i cultural, posa França en desacord amb la comunitat internacional. Aquesta política va ser molt qüestionada pels comissaris del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Nacions Unides.
TEXTOS INTERNACIONALS
Conveni europeu per a la protecció dels drets humans i les llibertats fonamentals, Roma, 4 de novembre de 1950 :
Article 14 : S’ha d’assegurar el gaudi dels drets i llibertats reconeguts en aquest Conveni, sense distinció de cap mena, basada en particular en el sexe, la raça, el color, la llengua, la religió, les opinions polítiques o qualsevol altra opinió…
Més recentment, encara que considerem que la Carta Europea dels Drets Fonamentals, Niça, desembre de 2000, no és un text molt bo, cal destacar que conté dos articles relacionats amb les llengües :
Article 21: prohibeix la discriminació amb el pretext de la llengua o la pertinença a una minoria nacional.
Article 22: indica que la Unió ha de respectar la diversitat cultural, religiosa i lingüística.
Recordeu que l’article 55 de la constitució francesa especifica:
« Els tractats o acords regularment ratificats o aprovats tenen, des de la seva publicació, una autoritat superior a la de les lleis, subjecte, per a cada acord o tractat, a la seva aplicació per l’altra part. »
França va signar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries el 7 de maig de 1999, però no l’ha ratificada.
Aquesta no ratificació es basa en les opinions del Consell d’Estat i l’article 2 de la Constitució francesa.
La interpretació de l’article de la Constitució que fa del francès “la llengua de la República” prohibeix efectivament la possibilitat d’ús normal d’altres llengües del territori de la República. Aquesta interpretació tan restrictiva no només vulnera la igualtat dels ciutadans sinó que també vulnera nombrosos textos i convencions internacionals que l’estat ha signat i ratificat.