Preàmbul dels Estatuts del SIOCCAT  

La llengua catalana va néixer fa més de mil anys i des de llavors la seva presència és ininterrompuda al territori històric del departament dels Pirineus Orientals.

La llengua occitana va néixer al mateix temps i la seva presència és contínua en el territori del Fenolledès. Avui, la pràctica quotidiana d'aquestes llengües pateix un evident declivi, pel fet de la manca de transmissió generacional, conseqüència d'una marginació d'aquestes llengües en la vida pública i de la seva exclusió de l'ensenyament escolar. La seva continuïtat plurisecular en aquests territoris està clarament amenaçada. 

El català no és una llengua regional com qualsevol altra : és parlada per nou milions de persones en diferents territoris on sovint gaudeix d'un estatut d’oficialitat ; és la vuitanta-vuitena llengua més parlada al món, la vint-i-sisena més utilitzada a Internet ; és una llengua totalment moderna, utilitzada tant en l'àmbit cultural com en l'àmbit econòmic. Molt clarament, és un factor de cohesió de la nostra identitat i pot ser una eina eficaç de desenvolupament econòmic i cultural.  

Per la seva banda, la llengua occitana  és la llengua històrica d'un territori que comprèn vint-i-tres milions d'habitants al Llemosí, Alvèrnia, Aquitània, Migdia-Pirineus, Llenguadoc, Provença i el sud dels Alps. Encara és entès per sis milions de persones. També és parlada per unes comunitats d'Alemanya, d’Itàlia i d’Amèrica del Sud. És la llengua majoritària de la Vall d'Aran i reconeguda com a llengua oficial a Catalunya. Va conèixer la seva hora de glòria del segle XI al segle XIII com a llengua literària dels trobadors i de les corts d'amor i el seu declivi està directament relacionat amb la prohibició de l'ús del "patuès" en l'ensenyament públic al segle XIX. 

El català i l’occità pertanyen totes dues a la branca romana de les llengües indoeuropees i tenen moltes arrels comunes.  

Una política lingüística de promoció del català i, en el cas del Fenolledès, de l'occità, s’ha de basar en criteris d’utilitat pràctica d’aquestes llengües, però també en els principis universals de diversitat cultural i d’igualtat de valor entre totes les llengües del món.

Aquests principis se troben en un gran nombre de textos i de declaracions oficials, incloent-hi :

• la Declaració Universal dels Drets Humans : « L’universalisme s’ha de basar en una concepció de la diversitat lingüística i cultural que superi les tendències homogeneïtzadores i les tendències a l’aïllament, factor  d'exclusió » ;
• la Convenció sobre els Drets de l'Home i les Llibertats Fonamentals del Consell d'Europa : « El dret a practicar una llengua regional o minoritària, en la vida privada o pública, constitueix un dret imprescriptible » ;
• el Parlament Europeu: « Les llengües regionals i minoritàries constitueixen una font essencial de riquesa cultural. Cal, per tant, donar-los suport incansablement i a tots els nivells, sobre la base del patrimoni cultural comú » ;
• la Constitució francesa del 4 d'octubre de 1958, en el seu article 75 : « Les llengües regionals formen part del patrimoni de la França » ;
• el Consell General dels Pirineus Orientals, a la Carta per a la llengua catalana : « Avui i en els anys que vénen, la supervivència de la llengua catalana és una qüestió d'importància cultural, econòmica, política i humana » .  
  

Cal assenyalar que el català i l’occità poden ser útils per a tothom i no fan mal a ningú; la seva promoció no se fa mai en detriment de la llengua francesa i de cap manera amenaça la unitat de la República. 

El Sindicat podrà servir de suport a l’acció cultural dels municipis membres a favor de les llengües catalana i occitana, des de l'ajuda a l'ensenyament d'aquestes llengües fins a la retolació pública bilingüe o trilingüe passant per la revisió, en col·laboració amb els serveis competents de l'Estat, dels topònims amb l'ortografia incorrecta als plànols cadastrals.  

El català i l’occità s'han transmès de segle en segle; ara tenim el deure de transmetre aquestes llengües a les joves generacions i a les generacions futures, per tal que es puguin integrar al seu territori i que siguin capaços de fer front a la globalització cultural.

Els municipis, com a institucions més properes de la població, poden actuar d'una manera pràctica per assolir aquest objectiu, facilitant l'aprenentatge, la promoció i l'ús de les llengües catalana i occitana, dins el marc de les seves competències. Poden participar a apropar aquestes llengües als ciutadans, per tal que aquests se reapropiïn un element important de la identitat cultural i del progrés econòmic.